Llegendes - Activitat 1
Les llegendes del poble de Vallcebre:
A partir de les llegendes que s’han recollit d’aquest poble farem una visita per les masies que estan envoltades d’aquestes màgiques històries. Un cop visitades les diferents masies i un cop escoltades les llegendes de cada una, amb tot el que haurem après sobre les coses típiques de la zona haurem de crear la nostra pròpia llegenda.
La llegenda es realitzarà en grups de quatre i un cop realitzada cada grup l’haurà de representar davant els seus companys de classe.
Realitzarem una excursió pel poble de Vallcebre, la ruta de les llegendes. A les diferents masies on pararem, els mestres explicara les llegendes als nens. Es formaran grup cooperatius de 4 persones i contarem amb dos sessions de Ciències Socials a l'escola per escriure la llegenda i el guió de la representació teatral. Per acabar cada grup tindrà 10 minuts per presentar ell seu treball als companys.
Objectius:
- Participar activament en el treball en grup, adoptant una actitud responsable, solidària, cooperativa i dialogant, argumentar les pròpies opinions i contrastar-les amb les dels altres, respectant els principis bàsics del funcionament democràtic.
- Utilitzar la llengua com a eina per construir coneixement, per comunicar-lo i per compartir-lo amb els altres, a partir del desenvolupament de les competències comunicatives pròpies de l’àrea (descripció, explicació,justificació, interpretació i argumentació).
- Treballar la creativitat
- · Treballar la competència comunicativa, lingüística i audiovisual tenint en compte el següent:
1. interactuar i dialogar amb altres persones de manera adequada i apropar-se a altres cultures; expressar observacions, explicacions, opinions, pensaments, emocions, vivències i argumentacions; gaudir escoltant, observant, llegint o expressant-se utilitzant recursos lingüístics i no lingüístics; aprofundir en la interpretació i comprensió de la realitat que ens envolta i el món.
2. Prendre consciència dels principals tipus d'interacció verbal, ser progressivament competent en l'expressió i comprensió dels missatges orals que s'intercanvien amb utilització activa i efectiva de codis i habilitats verbals i no verbals i de les regles pròpies de l'intercanvi comunicatiu en diferents situacions.
3. comprensió i composició de missatges diferents amb intencions comunicatives o creatives diverses, i en suports diversos.
- Treballar la competència de conviure i habitar el món tenint en compte el següent:
1. Situar-se en l’espai, orientar-s’hi i desplaçar-s’hi utilitzant plànols i mapes.
2. Conèixer i comprendre el context natural, social, cultural i tecnològic on estan.
3. Utilitzar críticament fonts d’informació que usin diferents tipus de suport per observar i analitzar l'entorn on es troben.
- Treballar la competència artística i cultural tenint en compte el següent:
1. Comunicar idees i informacions de manera oral, escrita, visual.
- A través de l'expressió corporal comunicar idees.
- Tenir capacitat de creació
Cicle:
Aquesta activitat didàctica esta pensada perquè la portin a terme alumnes de cicle mitjà i/o superior, donat per fer-la serà necessari treballa en diferents disciplines i requereix treball en grup tant a dintre del aula com a fora.
L'activitat no té una intenció de ser avaluada amb nota numèrica. Simplement l'activitat forma part d'un procés d'enriquiment per als nens que han d'anar adquirint els objectius anteriorment proposats. Per tant valorarem l'esforç per a la finalitat dels objectius i que es millori el treball cooperatiu. Durant les sessions que dedicaran al treball també tindrem en compte els indicadors de Johnson & Johnson per valorar si els nens estan adquirint els valors del treball cooperatiu. El que pretenem és que els alumnes s'ho passin bé coneixent les llegendes del poble, fent un viatge a través de la imaginació que els posi en context, que gaudeixin del treball amb els companys i la natura i que les representacions siguin creatives i treballades. Doncs en conclusió, no hi haurà una nota per part nostra, si no un seguit d'anotacions que permetin millorar el funcionament dels grups i de les dinàmiques.
LLEGENDES:
La segona muller d’en Ramón de Cal Chelo:
El propietari de Cal Chelo, en Ramón, va enviudar i la casa va caure en un estat de deixadesa, feia falta la dona que se’n cuidés de la casa i del bestiar. Això va fer que en Ramón es planteges contraure noves noces i trobar una bona dona que el cuidés i a la vegada suplís la falta de la seva primera dona.
A tal fet en Ramón va conèixer una dona que responia a les seves necessitats i es va decidir a casar-s’hi i començar així una nova vida. Aquesta dona es deia Maria Casapons, era molt maca, per en Ramón ja li estava bé.
Quan es varen casar la Maria va demanar a en Ramón que a la casa vingués a viure la seva germana, l’Eulalia, la qual era una dona alta i prima d’uns quaranta anys que vestia molt a l’estil de muntanya amb roba llarga i no gens elegant i un xic misteriosa; però en Ramón no va voler contradir a la seva nova esposa i va acceptar que l’Eulalia visqués amb ells.
Al principi tot va anar molt bé i en Ramón era molt feliç amb la seva nova companya i a sobre hi havia sortit guanyant, ja que ara tenia dues dones a casa per fer tota la feina que en una casa tan gran, amb tantes terres i bestiar realment no s’acabava mai.
Però al cap d’un temps en Ramón es va començar a posar malalt, sense que cap metge en sabés donar la raó. Dia a dia en Ramón es trobava més i més dèbil, tenia marejos i orinava sang perden així poc a poc la seva salut tot veient que ningú podia fer res per a la seva mort. Amb aquest fet la seva dona i la seva cunyada el cuidaven sense deixar que cap parent ni amic el visités tot dient que elles eren suficients per fer-se’n càrrec de tot.
Un dia que en Ramón estava sol a casa va voler aixecar-se del llit i va caure tot rodolant sota al llit (no oblidem que els llits de pagès són molt alts, ja que a sota del llit s’hi estenien les patates) i quina no va ser la seva sorpresa quan va veure el que hi havia. Els seus ulls no donaven crèdit al que veien, en un petit barril hi havia un gall mort al qual li havien tallat el cap el qual estava tot farcit d’herbes i sortilegis.
Com va poder, en Ramón, va sortir de casa seva per demanar ajuda al seu veí, en Vicens el qual el va acollir a casa seva. Més tard amb una partida d’homes del poble varen acostar-se fins a la casa. A aquelles hores la Maria i l’Eulalia ja sabien que havien estat descobertes i que el que estaven fent realment era que per males arts de bruixeria poc a poc donaven mort a en Ramón per així quedar-se amb la propietat de la casa i de les seves terres.
Per sort per a elles, la partida d’homes va arribar a la casa quant ja havien fugit, emportant-se amb elles tots els diners d’en Ramón i les joies de la seva primera dona. Mai més se’n a sabut res més d’aquelles dues dones.
El notari de Cal Nai:
Cap al 1980 l’avi Quimet Perarnau, industrial tèxtil de Terrassa, va decidir comprar una masia a la muntanya per fer vacances a l’estiu amb la seva dona i els seus dos fills, en Ramón i en Josep, i desprès de molt buscar va trobar Cal Nai que va comprar per la mòdica quantitat de 100.000 pessetes.
La casa estava molt deteriorada i la segona planta s’hi trobava encara en pitjor estat per tal cosa quan anaven de vacances a l’estiu només ocupaven la planta baixa, ja que a la segona planta sempre i feia un fred molt especial, d’aquests que es posen per l’esquena, i ni que encenguis un foc se’n van.
Quan els fills de l’avi Quimet es varen fer grans els dos germans varen decidir fer obres i arreglar la casa, la planta baixa per un germà i la segona planta per l’altre. I així varen començar les obres.
Però res no acabava mai d’anar bé i quan pujaven a la segona planta el fred es posava dins dels ossos encara que fossin en ple estiu. Donava la sensació de que algú més habitava a aquella casa, algú que no es deixava veure però si que es deixava sentir.
Una vegada la dona d’en Ramón, la Joana, estava a la segona planta, en el que havia estat el despatx d’un notari, remenant mobles i trastos vells i quina no va ser la seva sorpresa quan en un cantó de l’habitació en peu davant d’ella se li va aparèixer l’antic notari de la casa. Per suposat no cal dir que el notari per aquelles dates feia ja més de cent anys que era mort. Duia les vestimentes típiques de principis de segle XIX, amb una jaqueta llarga que gaire bé arribava per sobre dels genolls, uns pantalons amples i duia a la seva mà dreta un llibre de registres.
Ni cal dir quina va ser l’espant de la Joana al primer moment, però ella que és una dona amb molt de caràcter es va plantar davant del fantasma del senyor notari i amb veu alta i decidida cridar: “ Senyor notari faci el favor de marxar de casa meva, ara vostè no n’ha de fe res aquí! “. El pobre fantasma es devia espantar tant que aquell mateix instant va desaparèixer i mai més se’n ha sabut res més. Això sí, en aquesta casa a deixat de fer fred.
El metge i el masover:
La Masia Cal Metge va ser la casa més rica del poble de Vallcebre, tenia moltes terres i boscos i mai li va faltar aigua per regar els camps i donar de beure al bestiar, augmentant així la riquesa de la casa.
Durant anys la casa es va anar ampliant i ampliant fins que el senyor metge va decidir agafar al seu servei un masover que es fes càrrec de la finca i del bestiar. A canvi de la seva feina el masover rebia com a salari la desena part de la collita i disposava d’una vivenda dins del mateix mas.
Passats alguns anys el masover veia com els seus senyors eren molt estimats per a tothom i gaudien d’una gran prosperitat. Va començar a envejar la riquesa dels seus amos tot pensant: “ Jo he de fer tota la feina i ningú m’ho reconeix, en canvi a l’amo totes li ponen! Ell no treballa el camp de sol a sol com jo he de fer i ni es preocupa del bestiar! I finalment es queda gaire bé amb tot el resultat del meu treball “.
Cada dia l’enveja era més i més forta i va començar a pensar que ell havia de ser el autèntic propietari d’aquell mas. Va començar a pensar de quina forma podria fer realitat el seu propòsit. A tal fi, aprofitant una festa de guarda, es va apropar fins al poble veí: Tuixén. En aquest poble hi havia una gran fama per les conegudes trementinaires, unes dones que es cuidaven de voltar pel bosc recollint la trementina, però al mateix temps recollien herbes i plantes per fer diferents sortilegis. I així va ser com va aprendre el que necessitava per aconseguir els seus propòsits.
El senyor metge i la seva muller tenien a casa seva un vestidor ple fins dalt de tota la roba i barrets en que s’engalanaven a cada festa del poble i per anar a missa. Cada vegada que els senyors sortien de casa el masover s’afanyava a anar al vestidor i fer els sortilegis que havia aprés de les dones del bosc i aconseguir així la mort del metge i la seva dona. Com que els senyors del mas no tenien fills de ben segur que a la seva mort la propietat de la masia seria per ell, i així ho va fer durant molt de temps.
La realitat d’aquesta història és que a Cal Metge mai més va tornar-hi a viure cap metge però la casa va començar a passar de mans en mans sense que ningú en tragués profit, ja que els nous propietaris morien sense deixar hereus i va acabar en total ruïna, fins el dia en que la casa i tot el que contenia va ser enderrocat.
La casa de les serps:
En aquesta casa hi vivia un avi amb els seus fills i la seva nora, una dona molt malcarada i de mal convèncer. Amb això que l’avi va caure mol malalt per una feridura i no es podia aixecar del llit per res, cosa que feia posar de molt mals vents a la seva nora que no parava de renegar per la feina que això li donava. “ Quin dia serà que morirà aquest vell fastigós! Ja n’estic farta de netejar-li la merda! “ mai parava de xiuxiuejar aquesta frase, com si d’una ser es tractés, sense que el seu marit tingués esma ni de dir-li res.
Va arribar el dia en que la dona va decidir que ja no se’n ocuparia més, i varen anar passant els dies sense que ningú ni tant sols entrés a l’habitació on mica en mica aquell avi brut i sense menjar s’anés morint. Fins que a la fi per falta d’atenció i de gana el pobre home va morir tal dia com un 31 d’agost de l’any 1902, per la festa de Sant Ramón.
Un cop mort l’avi, la dona semblava un altre, ja no xiuxiuejava i semblava que estigués de més bon humor. Però quan va fer un any just de la mort de l’avi, el dia de Sant Ramón, a les vuit de la tarda (l’hora en que havia mort el pobre vell) la casa es va començar a omplir de serps que sortien per les parets i per el terra sense que ningú fos capaç d’aturar-les. Això va fer que la dona i el seu marit sortissin de la casa esparverats sense que mai més tinguessin valor per tornar-hi.
A la fi van decidir llogar la casa i com que ningú hi havia tornat a veure serps la van llogar molt ràpid. Però el 31 d’agost a les vuit de la tarda la casa es va tornar a omplir de serps amb el conseqüent espant dels nous inquilins que van abandonar la casa. Així ha continuat passant fins el dia d’avui en que la casa està abandonada i en ruïnes sense que ningú s’estableixi a ocupar-la ja que cada dia de Sant Ramón s’omple de petites serps negres que porten una marca al coll en forma de collaret de color groc...
El tresor de Santa Magdalena:
La llegenda parla de dos homes que buscaven el tresor de l’ermita de Santa Magdalena, ermita que es troba en un camí de pedres que surt a les afores del poble i puja cap dalt d’una muntanya de la serra D’ensija, a prop del “Pic del voltor”.
Els homes animats per la llegenda, la qual deia que en algun indret de l’ermita molt possiblement, els càtars en la seva fugida, havien amagat un tresor d’incalculable valor, van començar a buscar durant dies i dies per fora i per dins de l’ermita.
Com que el tresor era molt complicat de trobar varen decidir a preguntar a un bruixot que vivia per la zona. El bruixot els digué que havien d’agafar un gat negre, llavors fer l’esbojarrada acció de buidar-li els ulls. En el moment en que el gat sortís correns havien de seguir-lo i on ell arribés seria el lloc on s’hi amagava el tresor.
Mai se sap si van arribar a trobar el tresor, només se sap que van arribar a fer el que el bruixot els havia dit i que actualment els descendents d’un dels dos homes, resident de la població de Saldes, són actualment una de les famílies més riques de la zona. A partir d’aquí que cadascú bonament es plantegi la seva teoria.
